Espantant Gavines

La nit i matinada del 10 a l’11 de juliol es va dur a terme a La Ràpita el segon i (toquem fusta) últim dia de rodatge del curt “Espantant gavines”. Per a il·lustrar-lo, us deixo amb les fotos del David Camuñas i el relat de Jordi Duch:
“Ja m’he despertat, i al meu cervell hi ha un núvol on s’hi confonen totes les imatges que hem viscut aquesta nit passada.
Els llums a la platja, les cadires al passeig, les converses abans de començar. A l’inici tot aixó passava a un ritme lent, com si la gravació no anés amb nosaltres, ja ja ju ju. Fins i tot faltava un cable de TV.
Més tard ens hi posem. Després de fer un curt mos, l’activitat va començar en adonar-nos que teníem tot el fato a la platja mentre que el que havíem de fer era començar rodant al passeig. Canvi ràpid del set de gravació, presència d’algún extra no previst, fins i tot els Mossos van veure el que fèiem sense atrevir-se a molestar ni dir-nos res. D’aquí en van sortir bones escenes de carrer la M i l’E caminant, abraçats, l’escena del ball, bé….
Un cop fet aixó s’apropava inexorablement la part més difícil, tant conceptualment com tècnicament.
Escena tòrrida a la platja d’arena fina i humida i gravació de tot plegat amb un handicap de lluminositat considerable.
L’escena de terra queda mal il.luminada, els llums s’apaguen, torna-hi que no ha estat res, els actors en plan croqueta, que si rasquem els peus, que si aquesta mà aquí……. en fi, un ardu treball basat en seguir amb fidelitat el guió escrit.
Més ràpida i efectiva va ser la fugida de la M amb aixecada de mà de l’E inclosa que no acabava de baixar en el moment oportú, Elevades dosis de concentració de l’equip director (Ma. Joan i Xavi Miró), el claquetista no parava, en David intentant passar com podia el tràngol del motor apagat, (només l’ajut d’una família solidària com la seua permetria continuar amb el rodatge) , la Laura fent mans i mànigues per aprofitar i intentar superar els dèficits lumínics, els actor espolsant-se la sorra molla apegada per tot arreu.
Si alguna paraula pogués resumir la gravació de les escenes de la platja aquesta seria sens cap mena de dubte DIFÍCIL, MOLT DIFÍCIL.
La perspectiva del ressopó va contribuir a millorar els ànims. Eren les 4 del matí, no passa res, són les 4′15 s’acosta una màquina extranya de recollir basura, coneix a Jesús Ferré (qui no) és l’avançada de la caravana que estem esperant ¡¡¡les màquines aplanadores de sorra¡¡¡¡¡, què passa? doncs que naltros teníem el campament muntat just devant l’entradó a la platja per on havia de passar la gran màquina. Aquesta arriba i d’entrada ja ens diu que aixequem el campament, que ha de passar, mig conegut d’algú, parlem amb lo xofer per demanar-li que ens ajudés en la gravació i res a fer. Entra a la platja i a una velocitat endemoniada comença a repassar la sorra i ens quedem acollonits en constatar que així és impossible de filmar res. Encara és de nit, hem tret tot el fato que teníem escampat per la platja i, au, a decidir un altre lloc per filmar les escenes matutines.
A hores d’ara ja estem més aprop de qualsevol guerrilla urbana, sospitosa de tot, que no pas d’un equip de gravació del conte d’un conegut escritor ebrenc.
La màquina passa a ser el protagonista intern i extern del que passarà a partir d’ara:
Després de buscar i trobar el millor emplaçament i segurs que la màquina haurà de passar indefectiblement, decidim gravar les escenes de l’E quan abans millor. Semba mentida peró, potser degut a la llum natural amb les escenes, fem molta via. Que si agenollat, que si busca, que si mira… En fi, tot el que estava guionat es va filmar abans que vingues la terrorífica màquina; són les set del matí.
Jesús, en avançadilla, intenta parlar amb el maquinista i només aconsegueix fer-ho amb signes, (pura mímica). Jesús interpreta que sí, que el maquinista es mostrarà col.laborador i que quan arribi al puesto reduira una mica la velocitat per tal de poder fer la faena.
Són les 7 del Matí, la màquina entra a la nostra platja, comencem a filmar amb l’Enric d’esquena, la màquina s’apropa a una velocitat de cursa de camions, quan arriba a la meva alçada jo no el veig sento uns crit de !!!!aparte-us, aparte-us¡¡¡¡ Em giro i veig a totes les gavines de l’equip realment espantades recollint fato i derivant les posicions vers unes roques més elevades i clarament infranquejables per la màquina. El xofer no vol col·laborar.
A partir d’aquí (sort que ja teníem el gruix d’escenes treballades) ens vam limitar a aprofitar el moment en què la màquina era lluny per filmar alguna cosa més.

Al final fins i tot vam poder veure una gavina real volant per davant de la màquina resum de tot el significat del conte d’en Tibau. El que no sabíem, peró, és que qui espantava gavines no era l’Enric, tal i com ens crèiem al començament; qui les espantava de debó era la terrible, ràpida i gegantina màquina de netejar platjes de la Ràpita.”